EXÀMENS PAU OPCIÓ B (SEGLE XX)

4. CRISI DE L'ESTAT LIBERAL, LA II REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL

4.1 REGENERACIONISME I REVISONISME POLÍTIC

SETEMBRE 2003

M. Primo de Rivera, Manifest del 13-9-1923, en A. FERNÁNDEZ et alii, Documentos de Historia Contemporánea de España, Madrid, Ed. Actas, 1996, p. 401-403.

"Espanyols: Ha arribat, per a nosaltres, el moment (...) d'atendre el requeriment clamorós dels qui, tot i estimar la pàtria, no hi veuen una altra salvació que alliberar-la dels professionals de la política, dels homes que, per una raó o una altra, ens ofereixen un seguit de desgràcies i immoralitats que van començar l'any 98 i amenacen Espanya amb un pròxim fi tràgic i deshonrós. (...) Doncs bé, ara recaptarem totes les responsabilitats i governarem nosaltres o homes civils que representen la nostra moral i doctrina. (...) No hem de justificar el nostre acte, que el poble sa demana i imposa. (...) Es constituirà a Madrid un Directori inspector militar amb caràcter provisional, encarregat de mantenir l'ordre públic i d'assegurar el funcionament normal dels Ministeris i els organismes oficials (...). Ni som imperialstes, ni creiem que estiga pendent d'un tossut interés en el Marroc l'honor de l'exèrcit, (...) buscarem al problema del Marroc una solució prompta, digna i sensata".

BEN-AMI, Shlomo (1983), La Dictadura de Primo de Rivera, 1923-1930, Madrid, Planeta, p. 29.

Sembla clar que el que va induir el rei Alfons a coquetejar amb una"solució extraparlamentària" va ser la resurrecció del parlamentarisme espanyol més que no la seua degeneració. El debat públic sobre les responsabilitats i la propaganda antialfonsina dels socialistes (...) no podien deixar de convertir-se en un destorb insuportable per al monarca. La projectada sessió de les Corts del 2 d'octubre de 1923 per a ocupar-se de l'informe de la Comissió de Responsabilitats, que se suposava que anava a inciminar el mateix rei, constituïa per a ell un malson (...). I aquesta  va ser, presumiblement, el motiu pel qual els pronunciats s'apoderaren precipitadament dels arxius de la Comissió Picasso el matí següent del colp (...)

Però la rebel·lió popular a favor de la desitjada dictadura reial no es produïa i Alfons va haver de cultivar el procediments anticonstitucionals tradicionals (...). Un mes més tard, el rei va confessar a Antonio Maura que estava disposat a donar personalment un colp."

JUNY 2007

El colp d'Estat. Manifest del 13-9-1923

"Espanyols: ha arribat per a nosaltres el moment (...) d'atendre el clamorós requeriment de tots els que estimant la seua pàtria no veuen pera ella altra salvació que allibera-la dels professionals de la política, dels que per una raó o per una altra, ens ofereixen el quadre de desgràcies i mmoralitats qeu van començar l'any 98 i amenacen Espanya amb un pròxim fi tràgic i deshonrós (...). Es constituirà a Madrid un Directori inspector militar i organismes oficials (...). La responsabilitat col·lectiva dels partits polítics la sancionem amb aquesta separació total a què els condemnem. (...)"

Govern provisional de la República.  Gaseta de Madrid (15-4-1931)

" (...) el Govern delcara:

1r. Atès l'origen democràtic del seu poder i en raó del responsabilisme en què han de moure's els òrgans de l'Estat, seotmetrà la seua actuació col·legiada i individual al discerniment i sanció de les Corts Constituents (...)

2n. Per a respondre als justos i insatisfets anhels d'Espanya, el Govern provisional adopta com a norma depuradora de l'estructura de l'Estat sotmetre immediatament, en defensa de l'interés públic, a judici de responsabilitats els actes de gestió i autoritat pendents d'examen en ser dissolt el Parlament en 1923, així com els ulteriors, i obrir expedient de revisió en els organismes oficials, civils i militars, a fi que no resulte consagrada la prevaricació i acatada l'arbitrarietat, habitual en el règim que acaba (...)".

4.2. LA II REPÚBLICA

JUNY 2004

Selecció d'articles de la Constitució espanyola de 1931

Art. 1r. Espanya és una República democràtica de treballadors de tota classe, que s'organitza en règim de Llibertat i Justícia. Els poders de tots els òrgnas emanen del poble. La República constitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipis i les Regions. La bandera de la República espanyola és roja, groga i morada.

Art. 2n. Tots els espanyols són iguals davant la llei.

Art. 3r. L'Estat espanyol no té religió oficial.

Art 4t. El castellà és l'idioma oficial de la República. Tots els espanyols tenen l'obligació de saber-lo i el dret d'usar-lo, sense perjudici dels drets que les lleis de l'Estat reconeguen a les llengües de les províncies o regions (...).

Art. 25è. No podran ser fonament de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses. L'Estat no reconeix distincions ni títols nobiliaris. (...)

Art. 67è. El president de la República és el cap de l'Estat i personifica la Nació (...).

TERMES, Josep (1987), "La República, la Generalitat i l'autonomia", dins VILAR, Pierre, Història de Catalunya. Volum VI: de la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil, Barcelona, Edicions 62, p. 334-147:

"El 14 d'abril (de 1931) Companys proclamava la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona (...). Poc després Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrant d'una confederació de pobles ibèrics.

(...) El govern provisional de la República envià a Catalunya Fernando de los Ríos, a qui acompanyaren M. Domingo i Nicolau d'Olwer, a parlamentar. Després d0un estira i arronsa va acordar-se, el 17 d'abril, renunciar a la República Catalana, a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es va decidir anomenar Generalitat, restaurant-ne el nom històric, i a l'espera de l'aprovació d'un estatu d'autonomia. (...)

Una vegada aprovada la Constitució republicana, el projecte d'Estatut es presentà a les Corts pel fovern Azaña i començà a ser discutit el 6 de maig de 1932 (...)

Per altra part, semblaven segur que el frustrat colp d'Estat monàrquic del general Sanjurjo, el 10 d'agost de 1932, anava centralment contra l'autonomia de Catalunya, i, això, de contracolp, en facilità una més ràpida tramitació i aprovació (de l'Estatut). (...). Tot l'any 1932 ve marcat (a Espanya) per l'elaboració i la discussió de dos grans projectes polítics: l'Estatut de Catalunya i la reforma agrària."

JUNY 2009

José Ortega y Gasset, Discurso en las Cortes Constituyentes (13-5-1932)

Afirmar que hi ha a Catalunya una tendència sentimental a viure a banda, què vol dir, traduït pràcticament a l'ordre concretíssim de la política? Vol dir, de moment, que tots els catalans sentisquen aqueixatendència? De cap manera. (...). Però no confonguem les coses; no confonguem aqueix sentiment, que com a tal és vague i d'una intensitat variadíssima, amb una precisa voluntat política. Ah, no! Jo estic ara fent un gran esforç per ajustar-me amb brava veracitat a la realitat mateixa, i convé que els senyuors de Catalunya que m'escolte, m'acompanyen en aquest esforç. No, molts catalanistes no volen viure a banda d'Espanya, és a dir, que, fins i tot sentint-se molt catalans, no accepten la política nacionalista, ni tan sols l'Estatut, que potser han votat. Perquè això és el lamentable dels nacionalismes; ells són un sentiment, però sempre hi ha algú que s'encarrega de traduir aqueix sentiment en concretíssimes fórmules polítiques; les que a ells, a un grup exaltat, els semblen millors. Els altres coincideixen amb ells, almenys parcialment, en el sentiment, però no coincideixen en les fórmules polítiques; el que passa és que no s'atreveixen a dir-ho, que no  gosen manifestar la seua discrepància, perquè no hi ha res més fàcil, faltant, és clar, a la veracitrat, que aqueixos exarcebats els titllen llavors d'anticatalans.

Manuel Azaña, Discurso en las Cortes Constituyentes (27-5-1932)

A nosaltres, senyors diputats, ens ha tocat viure i governar en una època en què Catalunya no està en silenci, sinó descontenta, impacient i doscorde. (...).

Catalunya diu, els catalans diuren: "Volem viure d'una altra manera dins de l'Estat espanyol". La pretensió és legítima perquè l'autoritza la lleim ni més ni menys que la llei constitucional. La llei fixa els tràmits que ha de seguir aquesta pretensió i qui i com ha de resoldre sobre ella. Els catalans han complit aquests tràmits i ara ens trobem davant un problema que es defineix d'aquesta manera: conjuminar l'aspiració particularista o el sentimetn de la voluntat autonomista de Catalanya amb els interessos o els fins generals i permanents d'Espanya dins de l'Estat organitzat per la República.

(...) Hi ha dos modes de suprimir el problema. Un, com volen o diuen que volen els extremistes d'allà i d'ací: separant Catalunya d'Espanya; però això, sense que fóra segur que Catalunya complira aqueix destí de què parlàvem abans, deixaria a Espanya frustrada en el seu propi destí. I Un altre mode seria esclafar Catalunya, amb la qual cosa, sobre desarrelar del sòl espanyol una planta vital, Espanya quedaria frustrada en la seua justícia i en el seu interés i a més perpètuament adscrita a un concepte d'estat completament caduc i infeliç. Cal, doncs, resoldre-ho en els termes del problema polític que acabe de descriure.

4.3. LA GUERRA CIVIL

JUNY 2001

Selecció d'articles de la Constitució espanyola de 1931
Art. 1r. Els poders de tots els seus òrgans emanen del poble. La República consitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipis i les Regions.

Art. 3r. L'Estat espanyol no té religió oficial.

Art. 39. Els espanyols podran associar-se o sindicar-se lliurement per als distints fins de la vida humana, segons les lleis de l'Estat.

Art. 51. La potestat legislativa resideix en el poble, que la exerceix a través de les Corts o Congrés dels Diputats.

Art. 52. El Congrés dels Diputats es composen dels representants elegits per sufragi universal, igual, directe i secret.

Art. 67è. El president de la República és el cap de l'Estat i personifica la Nació (...).

Art. 71. El mandat del President de la República durarà sis anys.

Art. 75. El President de la República nomenarà i separarà lliurement al President del Govern, i, a proposta d'aquest, als Ministres.

Art. 96. El President de Tribunal Suprem serà designat pel Cap d'Estat, a proposta d'una Assemblea constituida en la forma que determine la Llei.

Art. 121. S'estableix, amb jurisidicció en tot el territori de la República, un Tribunal de Garanties Constitucionals (...).

Art. 122. La composició d'aquest Tribunal era: un President designat pel Parlament, siga o no diputat. El President de l'alt Cos consultiu de la República (...). El President del Tribunal de Comptes de la República. Dos diputats lliurement elegits per les Corts. Un representant per cada una de les Regions espanyoles, elegit en la forma que determine la llei. Dos membres nomenats efectivament per tots els Col·legis d'Advocats de la República. Quatre professors de la Facultat de Dret, designats pels mateix procediment entre totes les d'Espanya.

JULIÀ, Santos (1999): Víctimas de la Guerra Civil. Madrid, Temas de Hoy, p. 17

"El que va ocòrrer a partir de 1936 fou, per suposat, una lluita de classes per les armes, però nou fou menys guerra de religió, de nacionalismes,  guerra entre dictadura militar i democràcia republicana, entrerevolució i contrarrevolució, guerra en què per primer cop s'enfrentà feixisme i comunisme. D'ella es podria destacar el seu anacronisme, el seu inconfundible aire de guerra d'un altre temps, amb tants morts a les cunetes com en les trinxeres, amb camperols amb alpargates i fusell al muscle enfrentats a militars al comandament de tropes mercenàries; però també podria entendre's com a pròleg de la guerra futura, guerra de tancs i avions, de ciutats bombardejades, amb una coalició de democràcies i comunisme enfrontada a les potències feixistes, anunci dels camps en què es dividiria Europa tres anys després".

JUNY 2005

Nota de premsa radiada pel govern de la República Espanyola el 18-7-1936

"S'ha frustrat un nou intent criminal contra la República. El Govern no ha volgut dirigir-se al país fins a tindre coneixement exacte del que ha succeït i posar en execució les mesures urgents i inexorables per a combatre'l.

Una part de l'Exèrcit que representa Espanya al Marroc s'ha alçat en armes contra la República, sublevant-se contra la pròpia pàtria i realitzant un acte vergonyós i criminal de rebel·lia contra el poder legítimament constituït. (...)"

VIÑAS, Ángel (1989): "Los condicionantes internacionales", dins La guerra civil espanyola 50 años después, Barcelona, Labor, p. 148, 149 y 171.

"El 3 de novembre de1936 l'ambaixador soviètic a Londres, Ivan Maiski, va comunicar a Eden que el Kremlin estavaconcençut que si Franco guayava la guerra, l'alè que això donaria a Alemanya i Itàlia acostaria el dia en què cometeren una altra agressió, pot ser Txecoslovàquia o a l'Est. Era un dels riscos que la Unió Soviètica desitjava evitar. (...)

L'ajuda del Kremlin a l'Espanya republicana, reacció a la inicial escala de les potències de l'Eix, va servir per a salvar aquella del col·lapse però, al mateix temps, va justificar la renovada intensificació del suport nazifeixista."

JUNY 2010

1. Descriviu el tipus de fonts utilitzades (1 punt).

2. Identifiqueu les idees princpals, situant-les en el seu context històric i en el nucli temàtic corresponent (2,5 punts).

3. Expliqueu, a grans trets, els conceptes "béns comunals" i "canvi de règim" (2 punts).

4. Descriviu les principals reformes escomeses en el marc de la II República, així com l'abast i conseqüències d'aquestes. Utilitzeu, per a això, els textos a comentar, en especial l'impacte de la reforma agrària (2,5 punts). Mencioneu el pes de l'agricultura en la societat espanyola i compareu aquesta mesura republicana am bles desamortitzacions prèvies (2 puntos).

La finalitat de la reforma agrària, exposada pel ministre Marcelino Domingo. Sessió de les Corts del 15-6-1932.

Tots els projectes presentats persegueixen, en primer terme, la resolució de la desocupació obrera. En el primer d'aquests pareixia que només tenia com a objecte resoldre la desocupació dels camperos. (...)

La segona finalitat és la redistribució de la terra. Ha de redistribuir-se de nou perquè complisca la funció que ara no realitza; l'expropiació ha de fer-se per raó del seu origen i per raó de la seua ocupació. El no tindre la terra un origen legítim dins del règim democràtic en què vivim i els béns comunals, que han perdut el seu vertader origen. Així, per tant, la redistribució de la terra es farà a b ase de les terres de senuoriu i dels béns comunals.

Tercera finalitat del projecte. Racionalitzar el cultiu (...)

Si el projecte té una tendència, podria ser aquest; la d'intervindre l'Estat en tots els ordres de l'economia agrària per a disciplinar-la en tots els aspectes i per a racionalitzar la producció. El cuidar que la terra complisca la funció social que li correspon. (...) Ja sabem que aquest problema, com el religiós, havia d'alçar tempestes sobre els homes que els impulsaren. Aquest és el fat dels homes que assiteixen als inicis d'un canvi de règim. (...)

Finques rústiques confiscades per l'Institut de Reforma Agrària segons allò que s'ha disposat per la Llei de 24-8-1932. Anuari Estadístic, 1932-33.

	Nombre de finques incautades	Extensió: Hectàrees	Extensió: Àrees	Extensió: Centiàrees
Alacant	1	9	-	71
Almeria	2	5	79	53
Badajoz	2	2610	97	57
Balears	9	736	60	5
Barcelona	2	541	5	20
Càceres	9	2477	11	52
Cadis	40	3279	57	41
Ciutat Real	3	620	53	50
Còrdova	11	1652	72	123
Conca	2	380	61	84
Granada	110	1264	40	41
Guadalajara	19	2	50	97
Huelva	9	305	19	-
Jaen	124	1211	64	56
Lleó	7	1037	15	2
Lleida	9	101	98	54
Logronyo	1	5	15	86
Madrid	4	160	-	-
Màlaga	2	133	85	30
Múrcia	3	1294	14	28
Navarra	388	444	93	40
Salamanca	6	2	61	9
Santander	1	10	-	-
Sevilla	107	1802	58	43
Toledo	7	40	88	92
València	4	1	47	1
Totals	882	20132	53	35

"Espanyols: ha arribat per a nosaltres el moment (...) d'atendre el clamorós requeriment de tots els que estimant la seua pàtria no veuen pera ella altra salvació que alliberar-la de professionals de la polítca, dels que per una raó o per una altra, ens ofereixen el quadrre de desgràcies i mmoralitats que van començar l'any 98 i amenacen Espanya amb un pròxim fi tràgic i deshonrós (...). Es constituirà a Madrid un Directori inspector militar amb caràcter provisional, encarregat de mantindre l'ordre públic i assegurar el funcionament normal dels ministeris i organismes oficials (...). La responsabilitat col·lectiva dels partitis polítics la sancionem amb aquesta separació total a què els condemnem. (...)"

Govern provisional de la República. Gaseta de Madrid (15-4-1931)

"(...) el Govern declara:

1r. Atès l'origen democràtic del seu poder i en raó del responsabilisme en què han de moure's els òrgans de l'Estat, sotmetrà la seua actuació col·legiada i individual al disceniment i sanció de les Corts Constituent (...)

2n. Per a respondre als justos i insatisfets anhels d'Espanya, el Govern provisional adopta com a norma depuradora de l'estructura de l'Estat sotmetre immediatament, en defensa de l'interés públic, a judici de responsabilitats els actes de gestió i autoritat pendents d'examen en ser dissolt el Parlament en 1923, així com els ulteriors, i obrir expedient de revisió en els organismes oficials, civils i militars, a fi que no resulte consagrada la prevaricació i acatada l'arbitrarietat, habitual en el règim que acaba (...).

SETEMBRE 2011

1. Descriviu el tipus de fonts utilitzades en els textos (1 punt).

2. Identifique les idees principals dels textos i situeu-les en el seu context històric i en el nucli temàtic corresponent ( 2,5 punts).

3. Expliqueu els conceptes "separació d'Església i Estat" i "nacionalcatolicisme" (2 puntos).

4. Expliqueu el context en què s'articula el primer dels textos en relació al reconeixement de les llibertats ciutadanes i les principals reformes republicanes (2,5 punts). Desenvolupeu els fonaments ideològics dels models socials enfrontats durant aquella època i mencioneu la manera com es va aplicar el que finalment tromfaria (2 punts).

Constitució de la Segona República (9-12-1931)

Art. 3. L'Estat espanyol no té religió oficial. (...)

Art. 26. (...) L'Estat, les regions, les províncies i els municipis no mantindran, afavoriran, ni auxiliaran econòmicament les Esglésies, Associacions i Institucions religioses. Una llei especial regularà la total extinció, en un termini màxim de dos anys, del pressupost del clero (...)

Art. 27. La llibertat de consciència i el dret de professar i practicar lliurement qualsevol religió queden garantits en el territori espanyol. (...) Totes les confessions podran exercir els seus cultes privadament. Ningú podrà ser compel·lit a declarar oficialment les seues creences religioses".

Carta col·lectiva de l'episcopat espanyol (1-7-1937)

"El 18 de juliol de l'any passat es va realitzar l'alçament militar i va esclatar la guerra que encara dura. (...) Ara com ara no hi ha a Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els béns que d'elles deriven, que el triomf del moviment nacional. (...) Mentres a l'Espanya marxista es viu sense Déu, en les regions indemnes o reconquistades se celebra profusamente el cultre diví i pul·lulen i foreixen noves manifestacions de la vida cristiana".

Criteris de correcció 1r: Obtindran 1 punt els alumnes que descriguen convenientment les seues característiques. En aquest cas, les dues fonts són primàries, atès que la primera és un document polític (una llei aprovada en les Corts) i la segona una carta de la jerarquia eclesiàstica, els dos de caràcter públic.2n: Obtindran 2,5 punts els alumnes que sàpiguen extraure les idees principals dels textos i les situen en el nucli temàtic o en el procés històric corresponent. És a dir, que sàpiguen situar les dues fonts en els aspectes polítics de la Segona República i la Guerra Civil.: Obtindran 2 punts els alumnes que definisquen els conceptes plantejats de forma clara i sàpiguen situar-los històricament. El primer, “separació Església-Estat” implicarà que una institució de caràcter privat, com és l’Església, es desvincule de l’Estat per la qual cosa deixarà d’ostentar una posició privilegiada dins de l’ordre ciutadà. D’altra banda, el terme de “nacionalcatolicisme”, consisteix en l’articulació d’una aliança estratègica entre Església i franquisme de cara a construir un model social i polític a partir de la justificació ideològica que l’Església catòlica va aportar a la dictadura de Franco.: D’una banda, obtindran 2,5 punts els alumnes que desenvolupen un aspecte del nucli temàtic utilitzant les fonts com a punt de partida. En aquest cas, que expliquen la configuració de l’Estat durant la Segona República i, sobretot, les principals reformes polítiques dels seus governs. D’una altra banda, obtindran 2 punts els que puguen desenvolupar les principals característiques dels fonaments ideològics dels models socials i polítics que es van enfrontar durant la Guerra Civil, explicant la manera en què es va concretar el nacionalcatolicisme durant el franquisme.

3r

4t: En aquesta última pregunta la resposta és molt oberta i permet diversos raonaments correctes. Amb això es valorarà si l’alumnat sap refondre dades i idees procedents del procés d’aprenentatge de la matèria i les que procedeixen de l’anàlisi de les fonts facilitades. La qualificació final sobre 10 s’obtindrà després de sumar les quatre qualificacions esmentades. El corrector només podrà exigir els coneixements previstos en els nuclis temàtics de la programació i els que proporcionen les fonts d’informació. No obstant això, si l’alumnat aporta coneixements no contemplats i estan ben utilitzats en el context, se li valoraran positivament per a augmentar la qualificació obtinguda.

Convé recordar que, encara que l’alumnat ha d’integrar en la composició del text els seus coneixements i la informació facilitada per les fonts, en aquesta prova no es valoraran només els coneixements, per la qual cosa per a establir la qualificació definitiva s’ha de valorar el conjunt de la composició.

5. LA DICTADURA FRANQUISTA

SETEMBRE 2001

Monedes amb l'efigie de Franco fabricades durante la seua etapa de govern

Sánchez Recio, Glicerio (1999): "Inmovilismo y adaptación", dins El franquismo. Visiones y balances, Alacant, Universitat d'Alacant, p. 30-31.
"Cal insistir, en primer lloc, en la contradicció aparent que tanquen els termes inmovilisme i procés, i més encara en aqeust apartat en què es considera la llarga trajectòria del règim franquista des de 1939 fins a 1975. En el lent procés d'institucionalització del règim es va mantenir una fidelitat infrangible als poders absoluts assumits pel  general Franco, i en cap moment es va abandonar la primacia de l'Estat manifestada en els primers textos programàtics.
A més de la concentració de poders que residia en el general Franco, aquest s'havia atorgat una funció institucional, que algun dels seus ideòlegs més pròxims va qualificar de constituent, i d'aquesta manera, amb la prèvia aprovació per aclamació, Franco promulgarà successivament les lleis fonamentals: la Creació de les Corts, el Fur dels espanyols, la Llei de successió, la dels Principis Fonamentals del Moviment i la Llei Orgànica de l'Estat, que assumia i sistematitzava les anteriors".


JUNY 2002

Resolució de l'ONU de 1946 sobre el règim de Franco
"L'Assemblea General recorda que, pels mesos de maig i juny de 1946, el Consell de Seguretat va dur a terme una investigació sobre les possibles mesures ulteriors que haurien d'adoptar les Nacions Unides (sobre Espanya). El subcomité del Consell de Seguretat encarregat d'esta investigació va resoldre per unanimitat:
a) Pel seu origen, naturalesa, estrucutra i comportament general, el de Franco és un régim feixista, organitzat i implantat en gran part gràcies a l'ajuda de l'Alemanya nazi i de la Itàlia de Mussolini.
b) Durant la llarga lluita de les Nacions Unides contra Hitler i Mussolini, Franco va prestar ajuda molt considerable a les potències enemigues, malgrat les contínues protestes dels aliats.
El subcomité va establir de manera incontrovertible i amb porves documentals que Franco va ser culpable, amb Hitler i Mussolini, de conspirar per al desencadenament de la guerra contra els països que, en el curs de la contesa, es van agrupar sota el nom de Nacions Unides (...)
L'Assemblea General, convençuda que el govern feixista de Franco a Espanya, que va ser imposat per la força al poble espanyol, i amb el seu continu domini d'Espanya, fa impossible que este poble participe amb els de les Nacions Unides en els assumptes internacionals. Recomana prohibir al govern de Franco pertànyer als organismes internacionals creats per les Nacions Unides fins que a Espanya no hi haja un govern nou i adequat".

Guzmán, Eduardo (1980): "Vicisitudes y penalidades de la prensa española de 1936 a 1979", en Tiempos de Historia, núm. 66, p. 53
"Pel que fa a la premsa, el franquisme triomfant começa suprimint contundentment més de la meitat dels diaris i revistes que es publicaven a Espanya abans de la guerra. No solament fa desaparéixer tots els diaris obrers, republicans o revolucionaris, sinó també els simplement liberals."

JUNY 2003

Discurs de Manuel Azaña davant de l'Assemblea del Partido de Acción Republicana, 28-3-1932, en M. AZAÑA, Obras completas, t. II. Mèxic, Oasis, 1966-68, p.223-229.
"Després del triom de la nació sobr els seus tirans, després de l'esforç de l'esperit per recobrar la lliberat perduda, el nostre partit s'enorgulleix d'haver contribuït a aquest triomf i manté alçada la bandera de la llibertat i de la República, que és avui la bandera de la Pàtria (...). parlar de política de partits no és cap demèrit, parlar de política de partits no és el contrari d'una política nacional. (...) Allò que és nacional és de tots, però definir l'interés nacional en cada cas depén del judici del partit. Ningú no té el monopoli d'allò que és nacional i patriòtic. (...) Hi ha una tradició popular republicana, alliberadora, en l'esperit espanyol, i sobretot en l'esperit castellà, i volem reinvindicar-la, posar-la en peu i engrandir-la. És, per tant, la República, pera a nosaltres, la represa d'una gran tradició espanyola, d'una tradició popular (...).
La República, per a nosaltres, amb aquests valors nacionals populars, no pot ser més qeu una democràcia regida amb humanitat (...). Qualsevol que siguen ara les crisis per les quals travessa aquest concepte polític i els assajos que s'ahgen fet, estem fermament adherits a la fórmula democràtica que, amb tots els seus inconvenients, és l'única forma acceptable per a regir el país amb justícia i lliberat (...). Som demòcrates i, pel fet de ser´ho, tenim una regla segura: la llei. La llei! La llei té dues cares. D'una banda és una norma obligatòria per a tots els ciutadans; però també és un isntrument de governs, i es governa amb la llei, amb el Parlament."

Discurs de José Antonio Primo de Rivera al Teatro de la Comedia de Madrid, 29-10-1993, en S. G. PAYNE, Falange. Historia del fascismo español. Madrid, Sarpe, 1985, p. 60.
"Heus ací el que exigeix el nostre sentit total de la Pàtria i de l'Estat que ha de servir-la que tots els pobles d'Espanya, per diversos que siguen, se senten harmonitzats en una irrevocable unitat de destí. Que desapareguen els partits polítics. (...) Volem menys xarrameca liberal i més respecte a la llibertat profunda de l'home. Perquè només es respecta la llibertat de l'home quan se'l considera (...) portador de valors eterns; quan se'l considera embolcall corporal d'un ànima que és capaç de condemnar-se i de salvar-se. Només quan l'home és concebut així, es pot dir que es respecta de veres la seua llibertat, i més encara si saqeusta llibertat es conjuga, com nosaltres preteniem, en un sistema d'autoritat, de jerarquia i d'ordre. (...) Volem, finalment, que si això cal aconseguir-ho en algun cas per la violència, no ens detinguem davant de la violència. (...) Bé està, sí, la dialèctica com a primer instrument de comunicació. Però no hia més dialèctica admissible que la dialèctica dels punys i de les pistoles quan s'ofen la justícia o la Pàtria".

SETEMBRE 2005

Preàmbul de la Llei de bases (18-7-1938)
"És una consigna rigorosa de la nostra Revolució elevar i enfortir la família en la seua tradició cristiana, societat natural, perfecta i fonament de la nació.
Per donar compliment a la missió an terior, s'ha d'atorgar al treballador, sense perjudici del salari just i remunerador del seu esforç, la quantitat de béns perquè, encara que la seua prole siga nombrosa, i així ho exigeix la pàtria, no es trenque l'equilibri de la seua llar i arribe a la misèria, de manera que la mare haja de buscar en la fàbrica o el taller un salari amb què cobrir la insuficiència de l'aconseguit pel pare, i es trobe apartada de la seua funció suprema i insubstituïble, que és la de preparar els seus fills, l'arma i la base de la nació en el seu doble aspecte espiritual i material."

BAHAMONDE MAGRO, Ángel (1993): La societat española de los años 40. Cuadernos del Mundo Actual, Madrid, número 3, p. 15.
"Una vegada acabada la guerra, el nou Estat es vaafanyar a declarar la seua confessionalitat i el propòsit ferm d'erigir-se en guardià fidel de l'Església i les seues institucions. A colp de llei, el govern franquista va anar tornant a l'Església tots els privilegis que un  dia li va llevar el govern republicà; al mateix tempos que abolia el divorci, feia obligatori el matrimoni per l'Església i eximia aquesta última de la tributació d'impostos pels béns eclesiàstics (...).
Els bisbes, uns autèntics reietons en les seues diòcesis, van aprofitar tota mena de tribunes per imposar les seues cartes pastorals que, mentre mostraven una obsessiva preocupació per la moral del panxell, oblidaven, en canvi, la dramàtica realitat del moment: la fam, l'estraperlo, la desocupació, la falta d'habitatges i d'escoles, els abusos de poder, les repressions, les pressons plenes".

JUNY 2006

Llei de responsabilitats polítiques (9-2-1939)

Art. 1r. Es declara la responsabilitat política de les persones, tant jurídiques com físiques, que des de l'1 d'octubre de 1934 i abans del 18 de juliol de 1936, van contribuir a crear o agreujar la subversió de tot tipus de què es va fer víctima Espanya, i d'aquells altres que, a partir de la segona de les dites dates, s'hagen oposat o s'oposen al Moviment Nacional amb actes concrets o amb passivitat greu.

Art. 2n. Com a conseqüència de l'anterior declaració (...) queden fora de la llei tots els partits i agrupacions polítiques i socials que, des de la convocatòria de les eleccions celebrades el 16 de febrer de 1936, han integrat l'anomenat Front Popular, així com els partitis i agrupacions aliats i adherits a aquet pel sol fet de ser-ho, les organitzacions separatistes i totes aquelles que s'hagen oposat al triomf del Moviment Nacional.

Art. 3r. Els partits, agrupacions i organitzacions declarades fora de la llei patiran la pèrdua absoluta dels seus drets de qualsevol classe i la pèrdua total dels seus béns.

Discurs de Franco (19-5-1939)

Va acabar el front de la guerra, però segueix la lluita en un altre camp. La victòria es malmetria si no continuàrem amb la tensió i la inquietud dels dies heroics (...) Vinguen al nostre camp els que, penedits de cor, vullguen col·laborar a la seua grandesa, però si ahir van pecar, no esperen que els donem suport mentre no s'hagen redimit amb les seues obres.

JUNY 2008

Concordat entre Espanya i la Santa Seu (27-8-1953)
"En el nom de la Santíssima Trinitat.
La Santa Seu Apostòlica i l'Estat espanyol, animats del desig d'assegurar una fecunda col·laboració per al major bé de la vida religiosa i civil de la nació espanyola, han determinat estipular un concordat que (...) constituïsca la norma que ha de regular les recíproques relacions de les Arts Parts contractants, de conformitat amb la Llei de Déu i la tradició catòlica de la nació espanyola (...).
Art. 1. La Religió Catòlica, Apostòlica i Romana, continua sent l'única nació espanyola (...).
Art. 6. (...) els sacerdots espanyols diàrament elevaren pregàries per Espanya i pel cap de l'Estat (...).
Art. 19. 1. L'Església i l'Estat estudiaran, de comú acord, la creació d'un adequat patrimoni eclesiàstic que assegure una còngrua dotació del culte i del clero.
Art. 29. L'Estat cuidarà que en les institucions i serveis de formació, de l'opinió pública en particular en els programes de radiodifusió i televisió, es done el lloc convenient a l'exposició i defensa de la veritat religiosa (...)".

Julián Casanova, La Iglesia de Franco, 2001, p. 285
"Quan (la) harmonització entre catolicisme i feixisme no podia defensar-se ja tan alegrement a l'estranger, la dictadura dels vencedors va haver de desprendre's de les seues aparences feixistes i ressaltar la base catòlica, la identificació essencial entre catolicisme i la tradició espanyola (...). El "totalitarisme diví" es va fer també humà i la jerarquia eclesiàstica i els catòlics van entrar de manera oficial en el Govern i en els òrgans consultius de l'Estat".

JUNY 2010

Decret d'1-4-1940, disposant s'alcen Basílica, Monestir i Quarter de Joventuts, en la finca situada en els vessants de la Serra de Guadarrama (L'Escorial), coneguda per Cuelgamuros, per a perpetuar la memòria dels caiguts de la nostra gloriosa Croada. Firmat: FRANCISCO FRANCO
"La dimensió de la nostra Croada, els heroics sacrificis que la victòria tanca i la trascendència que ha tingut per al futur d'Espanya aquesta epopeia no poden quedar perpetuats pels senzill monuments amb què solen commemorar-se amb viles  i ciutats els fets ixents de la nostra Història i els episodis gloriosos dels seus fills. És necessari que les pedres que s'alcen tinguen la grandesa dels monuments antics, que desafien al temps i a l'oblit i constituïsquen lloc de meditació i de repòs on les generacions futures reten tribut d'admiració als qui els van llegar una ESpanya millor. (...)
DECRETE: Article 1r. A fi de perpetuar la memòria dels qui van caure en la nostra gloriosa Croada es tria coma lloc de repòs, on s'alcen la Basílica, Monestir i Quarter de Joventuts, la finca situada en el vessant de la Serra del Guadarrama amb el nom de Cuelgamuros, declarant-se d'urgent execució les obres necessàries a aquest efecte i sent-les d'aplicació el que disposa la Llei de 7-10-1939. (...)

Discurs de Francisco Franco en la inauguració de la Vall dels Caiguts (ABC, 2-4-1959)
"La nostra croada no va ser, evidentment, una contesa civil més, sinó una verdadera Croada, com la va qualificar llavors el nostre Pontífex regnant; la gran epopeia d'una nova i per a noslatres més transcendent independència. Mai no es van donar a la nostra Pàtria en menys tempos més i majors exemples d'herosime i de santedat, sense una debilitat, sense una apostasia, sense un renunciament. Caldria descendir a les persecucions romanes contra els cristians per a trobar quelcom paregut. (...)
L'antiEspanya va ser vençuda i derrotada, però no és morta. Periòdicament la veiem alçar cap a l'exterior i la seua supèrbia i ceguesa pretenen enverinar i avivar de nou la innata curiositat i l'afany de novetats de la joventut. Per això, és necessari tancar el quadre contra la desviació dels mals educadors de les noves generacions."



6. L'ESPANYA ACTUAL

SETEMBRE 2004

Text pòstum de Francisco Franco, llegit per Carlos Arias Navarro el 20-11-1975, en V. PRIEGO, Así se hizo la transición, Barcelona, Plaza & Janés, 1995, p.325-326:

"Us demane que (...) envolteu el futur Rei d'Espanya, En Joan Carles de Borbó, del mateix afecte i lleialtat que a mi m'heu brindat i li presteu en tot moment el mateix suport i col·laboració que de vosaltres he tingut. (...). Manteniu la unitat de les terres d'Espanya, exaltant la rica multiplicitat de les seues regions, com a font de la fortalesa de la unitat de la Pàtria. (...) No oblideu que els enemics d'Espanya i de la civilització cristiana estan alerta. Vetleu també volsatres i deposeu, davant dels suprems interessos de la Pàtria i del poble espanyo, tota mira personal. No desistiu d'aconseguir la justícia social i la cultura per a tots els homes d'Espanya i feu d'aquest ideal el vostre principal objectiu. (...) !Arriba Espanya! !Viva Espanya!

Entrevista a Adolfo Suárez, per Sol ALAMEDA en (1996) Memoria de la transición, Madrid, Taurus, p. 457-461:

"Pregunta: La iniciativa dels Pactes de la Moncloa és vostra? Resposta: Jo ja havia parlat amb Santiago Carrillo de la necessitat d'uns pactes econòmics.

Pregunta: Abans de les eleccions? Resposta: Va ser la primera vegada que vaig parlar amb Carrillo, al febrer del (19)76. Vam parlar d'un acord econòmic i polític de totes les forces socials que van ajudar a eixir de la crisi. En el paquet dels acords que calia prendre hi havia aquesta intenció. Per descomptat, la seua formulació era genèrica. Més endavant es va fer per iniciativa d'Enrique Fuentes Quintana. (...)

Pregunta: Teniu la sensació d'haver-vos equivocat en alguna cosa? Resposta: Sí, no vaig ser capaç de fer un partit polític.

Pregunta: Perquè no va ser conscient que el necessitava o perquè no va ser capaç de fer-lo? Resposta: La meua primera obligació era exercir com a president, accelerar al màxim el procés de transició. Sabia que si aquest procés no es feia amb rapidesa, el pas d'un sistema a l'altre probablement no hauria possibilitat portar a terme una transició pacífica.

Pregunta: I, mentrestant, el partit queda com una cosa secundària? Resposta: Va nàixer d'un conglomerat de grups polítics i mai es va unir".

SETEMBRE 2006

Títol VIII de la Constitució espanyola de 1978: De l'organització territorial de l'Estat

Art. 137: L'Estat s'organitza en municipis, províncies i en comunitats autònomes que es constituïsquen. Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels seus respectius interessos.

Art. 138: (...) 2. Les diferències entre els estatus de les distintes comunitats autònomes no poden implicar, en cap cas, privilegis econòmics o socials. (...)

Art. 143. 1. En l'exercici del dret a l'autonomia reconegut en l'article 2 de la Constitució, les províncies limítrofres amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies amb entitat regional històrica poden accedir al seu autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d'acord amb el que preveu aquest títol i els respectius estatuts.

Paraules de Sa Majestat el Rei amb motiu de l'exposció "Tota una vida: 25 anys de municipis democràtics", Vìtòria, 8-11-2004

(...) El període dels últims vint-i-cinc anys d'ajuntaments democràtics és un desl capítols que millor expressen la profunda transformació que el nostre país ha experimentat gràcies a l'esforç, a la convicció democràtica i a la col·laboració de tots els espanyuols i de totes les seues institucions.

Al llarg d'aquests anys i en ocasió de les nostres visites per tot Espanya, les seues ciutats i els seus pobles, hem sigut testimonis directes del treball que els ajuntaments han realitzat a favor del progrés i benestar dels seus veïns.

Per això contemplem amb especial plaer unes exposiciones que reflecteixen el profund canvi experimentat pels nostres pobles i ciutats, la moderntizació de les seues infraestructures i la creació de nous serveis públics, que han aportat una innegable millora en les condicons de vida de tots els espanyols. (...)

SETEMBRE 2007

J.P. Fusi (1995): "La reforma Suárez", dins Memoria de la Transición, Madrid, El País, p. 109-111

"Contra tot el que s'ha previst i anticipat, el Rei va desginar com a nou cap del Govern no Areilza, sinó Adolfo Suárez (...). El nomenament de Suárez va suposar, així, una gran sorpresa i una gran decepció (...). I no obstant això, Suárez era, per la seua joventut, disponibilitat i ambició, l'home que hàbil i intel·ligent Fernández-Miranda va pensar que responia millor al perfil del polític que el rei volia posar al capdavant del seu Govern per a impulsar la reforma (...). Onze mesos després del seu nomenament, Adolfo Suárez convocava les primeres eleccions lliures celebrades a Espanya des de 1936; el Parlament així triat va elaborar i va aprovar, ja el 1978, una Constitució plenament democràtica (...)".

F. Rodrigo (1985): "Las Fuerzas Armadas y la transición", dins Revista de Occidente, núm. 54, p. 63-65.

"La reforma que va impulsar Gutiérrez Mellado era àmplia, generosa, estava dissenyada a llarg termini i anava al fons dels problemes seculars de les nostres Forces Armades. Suposava el rejoveniment dels quadres de comandament, la reducció de plantilles, la pujada de sous, la reorganització del desplegament, la renovació de l'armament i del material, etc. Era una reforma de tipus professional (...). L'eix de la reforma consistia en la retirada total dels militars de l'Administració de l'Estat, de les administracions locals, de l'activitat empresarial o professional i, per descomptat, de la política, per dedicar-se exclusivament a la vida militar (...). Va ser Alberto Oliart, ministre de Defensa amb Calvo Sotelo, a partir del 23 de febrer de 1981, qui va aportar a la reforma militar la base material de què mancava, i va fer aprovar amb el consens de totes les forces polítques la Llei de dotacions pressupostàries per a les Forces Armades (...)".

SETEMBRE 2008

Constitució espanyola de 1978: Preàmbul

La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure le bé de quants la integren, fent ús de la seua sobirania, proclama la seua voluntat de :

Garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de les lleis d'acord amb un ordre econòmic i social just.

Consolidar un Estat de Dret que assegure l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

Protegir a tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels seus drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.

Promoure el progrés de la cultura i de l'economia per a assegurar a tots una digna qualitat de vida

Establir una societat democràtica avançada i

Col·laborar en l'enfortiment d'unes relacions pacífiques i d'eficaç cooperació entre tots els pobles de la Terra.

En conseqüència, les Corts aproven y el poble espanyol ratifica la següent Constitució

Preàmbul de la Llei orgànica 1/2006, de 10 d'abril, de reforma de la llei orgànica 5/1982, d'1 de juliol, de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana

La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial decret llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià.

Aprovada la Constitució Espanyola va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l'autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.

SETEMBRE 2009

Discurs de Joan Carles I al poble espanuol en la seua proclamació com a Rei, 22-11-1975 en Juan Carlos I. Discursos, 1975-1995, ed. de Carmen López Alsina y Paloma Fernández Cuesta Puerto, Madrid, Congreso de los Diputados y Senado, 1996, pág. 15.

En aquesta hora carregada d'emoció i esperança, farcida de dolor pels esdeveniments que acabem de viure, assumisc la Corona del Regne amb ple sentit de la meua responsabilitat davant el poble espanyol i de l'honrosa obligació que per a mi implica el compliment de les lleis i el respecte d'una tradició centenària que ara coincideixen al Tron.

Com a Rei d'Espanya, títol que em confereixen la tradició històrica, les Lleis Fonamentals del Regne i el mandat legítim dels espanyols, m'honre a dirigir-vos el primer missatge de la Corona que brolla d'allò mé sprofund del meu cor.

Una figura excepcional entra en la història. El nom de Francisco Franco serà ja un punt decisiu de l'esdevenir espanyol i una fita a què serà impossible deixar de referir-se per a entendre la clau de la nostra vida política contemporpania. Amb respecte i gratitud vull recoredar la figura de qui durant anys va assumir la feixuga responsabilitat de conduir la governació de l'Estat. El seu record constituirà per a mi una exigència de comportament i de lleialtat amb les funcions que assumisc al servei de la pàtria. És de pobles grans i nobles saber recordar els qui van dedicar la seua vida al servei d'un ideal. Espanya mai podrà oblidar qui com a soldat i estadista ha consagrat tota l'existència al seu servei.

Jo sé bé que els espanyols comprenen els meus sentiments en aquests moments. Però el compliment del deure està per damunt d qualsevol altra circumstància. Aquesta norma me la va ensenyar el meu pare des de menut, i ha sigut una constant de la meua família, que ha volgut servir Espanya amb totes les seues forces.

Avui comença una nova etapa de la història d'Espanya. Aquesta etapa, que hem de recórrer junts, s'inicia en la pau, el treball i la prosperitat, fruit de l'esforç comú i de la decidida voluntat col·lectiva. La Monarquia serà fidel guardià d'aqueixa herència i procurarà en tot moment mantenir la més estreta relació amb el poble.

Preàmbul de la Constitució espanyola de 1978. BOE, 29-12-1978

La Nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seua sobirania, proclama la seua voluntat de:

Garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de les lleis d'acord amb un ordre econòmic i social just.

Consolidar un Estat de Dret que assegure l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

Protegir tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seus cultures i tradicions, llengües i institucions.

Establir una societat democràtica avançada, i

Col·laborar en l'enfortiment d'unes relacions pacífiques i d'eficaç cooperació entre tots els pobles de la Terra.

JUNY 2011

1. Descriviu el tipus de fonts utilizades (1 punt).

2. Identifiqueu les idees principals dels textos i situeu-les en el seu context històric i en el nucli temàtic corresponent (2,5 punts).

3. Expliqueu, en poques paraules, els conceptes "involucionisme" i "aprofundiment democràtic" (2 punts).

4. Explique el procés de la Transició Democràtica i el paper dels partits polítics i les institucions en la seua consolidació, incidint en les dificultats per a construir una societat democràtica, basant-vos en els textos (2,5 punts). Mencioneu els canvis polítics que es produeixen en la Transició Democràtica en comparació amb el règim de Franco (2 punts).  

Selecció del primer discurs d'investidura com a president del Govern pronunciat per Felipe González després del triomf electoral del 18-10-1982. Publicat en ABC, 1-12-1982.

"Ens proposem governar sobre la base de tres principis que he de proclamar categòricament: La pau social, és a dir, la seguretat ciutadana (...). La unitat nacional, que s'enfoteix amb la diversitat dels nostres pobles (...). El progrés, com a instrument al servei de la justícia (...) que ens obliga a lluitar contra les diferències que privilegien certs grups i marginen altres.

El Govern complirà i farà complir la llei. No permetrem cap actuació al marge de la Constitució, i els que pensen que poden violentar-la trobaran una resposta rigorosa per la nostra part (...). Ni el terror, ni els intents involucionistes desviaran la decisió del Gover de fer complir la Constitució (...).

Treballarem amb tenacitat per a aplanar els obstacles que encara s'oposen a la nostra plena integració en les Comunitats Europees, i creiem que no serà pretensiós aconseguir l'adhesió dins de l'horitzaó donat per la present legislatura".

Carlos Seco Serrano, Hª de España (12). El régimen de Franco y la transición a la democràcia (de 1939 a hoy), Planeta, Barcelona, 1991, p. 454.

"Els socialistes propugnaven un "aprofundiment democràtic" que UCD, pels seus orígens franquistes, mai arribaria a aconseguir, segons ells, i requerien un judici sense pal·liatius dels implicats en el 23-F. Però al mateix temps, es mostraven moderats en els seus plantejaments institucionals i socioeconòmics, que excloïen les nacionaltzacions, tan temudes per la burgesia financera.

Vertaderament els resultats electorals van significar un gegantí rebuig popular als colpistes i al seu singular al·legat que el que ells volien era el millor per al poble espanyol. El PSOE va obtenir una victòria que va sobrepassar tots els supòsits: 10.127.092 vots (el 47,26% del total: 202 escons). (...) Aliança Popular va arribar fins als 5.548.335 vots (25,89%: 107 escons). En canvi UCD es va esfondrar definitivament: 1.323.339 vots (6,17%: 11 diputats) (...).

Els socialistes no havien portat per si mateixos la democràcia, encara que havien contribuït eficaçment al seu triomf; els corresponia ara assegurar-la (...). L'accés del socialisme en poder al cap de cinquanta anys es produïa sense traumes ni violències de cap gènere: la continuïtat, grantida per la Corona, era el màxim èxit del model espanyol de transició a la democràcia. "Moltes persones -ha escrit Gilmour- van contribuir activament a l'èxit de l'empresa: polítics, sindicalistes, periodistes, empresaris, acadèmics i alguns generals. Però sense el rei no hauria sigut possible (...)"