dimecres, 28 de març del 2012

Exàmens PAU Opció A (s. XIX)

1. LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM


SETEMBRE 2002

Preàmbul i selecció d'articles de la Constitució de 1812
"En el nom de Déu Totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant, autor i legislador suprem de la societat.
Les Corts generals i extraordinàries de la nació espanyola, ben convençudes que, després del més detingut examen i la més madura deliberació, les antigues lleis fonamentals d'aquesta monarquia, acompanyades de les oportunes providències i precaucions, que asseguren de manera estable i permanent el seu compliemt, podran omplir degudament el gran objecte de promoure la glòria, la prosperitat i el bé de tota la nació, decreten la Constitució política següent per al bon govern i la recta administració de l'Estat.
Títol I. De la nació espanyola i dels espanyols
Capítol I. De la nació espanyola
Art. 1. La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols de tots dos hemisferis.
Art. 2. La nació espanyola és lliure i independent i no pot ser patrimoni de cap família o persona.
Art. 3. La sobirania resideix essencialment en la nació i, per aquest motiu, pertany a aquesta exclusivament el dret d'establir les seues lleis fonamentals"

Fragment del decret de Ferran VII signat a València el 4-5-1814
"Declare que el meu reial ànim és no únicament no jurar ni accedir a aquesta Constitució (de 1812) ni a cap dret de les Corts generals i extraordinàries, i de les ordinàries actualment obertes (...), sinó delcarar aquesta Constitució i aquests decrets nuls i sense cap valor ni efecte"

SETEMBRE 2003


José Mejía Lequerica, diputat per Santa Fe de Bogotà a les Corts de Cadis. Diario de Sesiones de Cortes, 29-12-1810
"El meu pensament semblarà atrevit per a alguns; però els grans, els indomables pobles, a més grans revessos, a més imminents perills, oposen més sencera constància, més agosarades resolucions. Gran és la causa, Senyor; i només tractar-la no pot inspirar grans idees. (...) En la terra i entre els escarmetnats homes va nàixer (el Rei): mai han plogut Reis del cel, i és propi dels foscos i avorrits tirans, d'aquestes negres i ensanfonades aus rapinyaires, volar a amagar-se entre els marrons núvols, buscant sacrílegament en el Tron de l'Altíssim els rajos desoladors del despotisme, que transformen la seua precuària i cenyidíssima autoritat, tota destinada en el seu establiment i fi a la felicitat general (...) "Qui és, doncs, Senyor, entre nosaltres el Rei? El primer dels ciutadans, el pare dels pobles,el suprem administrador de l'Estat, responsable essencialment a la Nació de les seues desgràcies i desencerts, i deutor a qualsevol súbdit de la seguretat, la justícia i la pau. (...) Ho pregunte: representatn-nos en la mà dels detins un pes equilibrat, si en un plateret es posa un home, i en un altre 25 milions d'ells, cap a quin costat s'inclinarà la balança?"

Gaceta extraordinària de Madrid, 12-5-1814
"Per tant, havent escoltat el que equàniment m'han informat persones respectables pel seu zel i coneixements, i el que sobre tot allò que ací es conté se m'ha exposat en representacions que de divereses parts del regne se m'han dirigit, en les quals s'expressa la repugnància i disgust amb què així la Constitucó formada en les Corts generals i extraordinàries, com els alres establiments polítics de nou introduïts són mirats en les províncies els perjudicis i mals que han vingut d'aquests, i s'augmentarien si Jo autoritzara amb el meu consentiment, i jurara aquella Constitució; conformantse amb tan decidides i generals demostracions de la voluntat dels meus pobles, i per aqeustes justes i fundades, declare del meu reial ànim és no, solament no jurar ni accedir a aquesta Constitució ni a cap decret de les Corts generals i extraordinàries, (...) declarar aquella constitució i tals decrets nuls i de cap valor i efecte (...)" A València a 4 de maig de 1814, Jo el Rei.
SETEMBRE 2005 I SETEMBRE 2011

"(...) m'heu fet entendre el vostre anhel que restablira aquella Constitució que entre l'estrèpit de les armes hostils va ser promulgada a Cadis l'any de 1812, al mateix temps que amb sorpresa del món combatíeu per la llibertat de la Pàtria (...) He jurat aquesta Constitució per la qual sospiràveu i seré sempre el seu més ferm suport. Ja he pres les mesures oportunes per a la prompta convocatòria de les Corts (...)
Marxem francament, i JO el primer, per la senda consticuional, mostrant a l'Europa un model de saviesa, ordre i perfecta moderació en una crisi que en altres Nacions ha sigut acompanyada de llàgrimes i desgràcies; fem admirar irevereciar el nom Espanyol, alhora que llaurem pera segles la nostra felicitat i la nostra glòria"
JUNY 2006

Tractat secret entre els sobirans d'Àustria, França, Prússia i Rússia que integren la Santa Aliança (Verona, 22-11-1822)
Art. 1r. Les altes parts contractants, plenament convençudes que el sistema del govern representatiu és tan incompatible amb el principi monàrquic, com la màxima de la sobirania del poble és oposada al principi del dret diví, s'obliguen del mode més solemne a emprar tots els seus mitjans, i unir tots els seus esforços, per a destruir el sistema del govern representatiu de qualsevol estat d'Europa on existisca (...).
Art. 4t. Com que la situació actual d'Espanya i Portugal reuneix per desgràcia totes les circumstàncies a què fa referència aquest tractat, les altres parts contractants, confiant a la França el càrrec de destruir-les, li asseguren auxiliar-la del mode que menys puga compromtere-les amb els seus pobles, i amb el poble francès, per mitjà d'un subsidi de vint milions de francs anual cada una, des del dia de la ratificació d'aquest tractat, i per tot el temps de la guerra.
Art 5è. Per a restablir a la península l'estat de coses que hi havia abans de la Revolució de Cadis (...).

Decret de Ferran VII (1-10-1823)
(...) desitjant proveir de remei les més urgents necessitats dels meus pobles, i manifestar a tot el món la meua vertadera llibertat en el primer moment que he recobrat la meua lliberat, he vingut a decretar el següent:
1r. Són nuls i de cap valor els actes del Govern anomenat constitucional (de qualsevol classe i condició que siguen) que ha dominat els meus pobles des del dia 7 de març de1820 fins avui, 1r d'octubre de1823, declarant, com declare, que en tota aquesta època no he tingut llibertat, obligat a sancionar les lleis i a expedir les ordres, decrets i reglaments que contra la meua voluntat es meditaven i expedien pel mateix Govern.

SETEMBRE 2007

Constitució de 1812, capítol II, de la Successió a la Corona
"Art.
174 (...) només se succeirà en el Tron (...) per l'ordre regular de primogenitura i representació entre els descendents legítims, barons i femelles (...).
Art. 176. En el mateix grau i línia els barons es prefereixen a les femelles, i sempre el major al menor (...)

Manifest anomenat "de los Persas" presentat al rei Ferran VII per seixanta-nou diputats de les Corts (12-4-1814)
"(...) del conjunt dels espanyols que es complauen en  veure restituïda V.M. al tron dels seus majors, són els que firmen aquesta reverent exposció, amb el caràcter de representants d'Espanya. Però com en absència de V.M. s'ha canviat el sistema que regia al moment de verificar-se aquella, i ens trobem al davant de la Nació en un Congrés que decreta el contrari dels nostres sentiments (...)
El (remei) que hem de demanar, traslladant al paper de les nostres voluntats i la de les nostres provínces, és d'acord amb les lleis, furs, ús i costums d'Espanya. Tant de bo ni hi haguera matèria més que complida pequè V.M.  repetisca al Regne el Decret que va dictar a Baiona (ordenant la convocatòria de Corts), i manifeste (segons la indicada llei de Partida) la necessitat de posar remei a l'actuació de Cadis, que amb aquest fi es procedisca a celebrar Corts amb la solemnitat i en la forma que es van celebrar les antigues; que mentrestant es mantinga il·lesa la Constitució espanyola observada per tants segles, i les lleis i els furs que en la seua virtut es van acordar; que se suspenguen els efectes de la Constitució i decrets dicats a Cadis, i que les noves Corts prenguen en consideració la seua nul·litat, la seua injustícia i els seus inconvenients (...)"

Manifest del rei Ferran VII (10-3-1820)

 
Conveni entre les corones d'Espanya i França per a l'ocupació de Portugal (Fontainebleau, 27-10-1807)Pragmàtica Sanció de 29-3-1830, sobre la Successió de la Corona.
Qu
e en les Corts que es van celebrar en el meu palau de Buen Retiro l'any de 1789 es va tractar a proposta del rei, el meu august pare, que està en glòria, de la necessitat i conveniència de fer observar el mètode regular establit per les lleis del regne, i pel costum immemorial de succeir en la Corona d'Espanya amb preferència de major a menor i de baró a femella (...) i tenint presents els immensos béns que de la seua observança per més de 700 anys havia reportat aquesta monarquia, així com els motius i circumstàncies eventuals que van contribuir a la refoma decretada per l'interlocutòria acordada el 10 de maig de 1713, van elevar a les seues reials mans una petició (...) suplicant-li que, malgrat la novetat feta en l'esmentada interlocutòria acordada, tinguera a bé manar que s'observara i guardar perpètuament en la successió de la monarquia el dit costum immemorial (...).
SETEMBRE 2008
Sa Majestat l'emperador dels francesos (...), i Sa Majestat catòlica el rei d'Espanya, volent arreglar el relatiu a l'ocupació de Portugal (...), han convingut:
Article 1r. Un cos de tropes imperials de vint i cinc mil homes d'infanteria, i de tres mil homes de cavalleria, entrarà a Espanya i anirà de dret a Lisboa. Se li unirà un cos de vuit mil homes d'infaneria i de tres mil de cavalleria de tropes espanyoles amb trenta peces d'artilleria (...).
Article 5é. El cos d'entrada anirà a les ordres del general que mane les tropes franceses, al qual se sotmetran les tropes espanyols que se li unisquesn. No obstant això, si el rei d'Espanya o el príncep de la Pau determinaren ajuntar-se al dit cos esposaran a les seues ordres el feneral i tropes franceses (...).
Tractat, no ratificat, entre l'emperador dels francesos i Sa Majestat catòlica pel qual reconeix aquella Ferran VII com a rei d'Espanya (Valençay, 11-12-1813)
Sa Majestat catòlica i l'emperador dels francesos (...) animats del desig de fer cessar les hostilitats i de concloure un tractat de pau definitu entre les dues potències (...) han convingut:
Article 1r. Hi haurà, d'ara endavant i des de la data de la ratificació d'aquest tractat, pau i amistat entre Sa Majestat  Ferran VII i els seus successors, i Sa Majestat l'emperador i rei i els seus successors (...).
Article 3r. Sa majestat l'emperador dels francesos, rei d'Itàlia, reconeix al senyor Ferran i els seus successors segons l'ordre de successió establit per les lleis fonamentals d'Espanya com a rei d'Espanya i de les Índies.
Article 4t. Sa Majestat l'emperador i rei reconeix la integritat del territor d'Espanya, tal qual existia abans de la guerra actual (...).
Article 9è. Tots els espanyols addictes al rei Josep, que li han servit en les ocupacions civils o militars i que l'han seguit, tornaran als honors, drets i prerrogatives de què gaudien: tots els béns de què hagen sigut privats els seran restituïts (...).
SETEMBRE 2010

Decret, Reial Illa de Lleó, 24-9-1810
Els diputats que componen aquest Congrés, i que representen la Nació espanyola, es declaren legítimament constituïts en Corts generals i extraordinàries, i que resideix en aquestes la sobirania nacional (...).
No convenint queden reunits el Poder legislatiu, l'executiu i el judiciari, declaren les Corts generals i extraordinàries que es reserven l'exercici del Poder legislatiu en tota la seua extensió (...).
Les Corts generlas i extraordinàries declaren que les persones en les que delegaren el Poder executiru, en absència del nostre legítim rei el SEnyor D. Ferran VII, queden  responsables a la Nació (...)
Les Corts generals i extraordinàries habiliten els individus que componien le Consell de Regència, perquè sota aquesta mateixa denomnació, interinament i fins que les Corts trien el govern que més conviga, exercisquen el Poder executiu.

Decret, València, 4-5-1814
(...) va quedar tot a disposició de les Corts, les quals en el mateix dia de la seua instal·lació (24 de setembre de 1810) i per principi del seus actes, em van desposseir de la sobirania poc abans reconeguda pels mateixos diputats, atribuint-la a la nació per apropiar-se-la així ells mateixos, i donar a aquesta, després de tal usurpació, les lleis que van voler (...)
(...) declare, que el meu reial ànim és no només no jurar ni accedir a la dita Constitució, ni a cap Decret de les Corts generals i extraordinàries i de les ordinàries actualment obertes: a saber, els que siguen depressius dels drets i prerrogatives de la meua reial sobirania establertes per la Constitució i les lleis en què de llarg temps la Nació ha viscut, sinó el de declarar aqueixa Constituicó i aqueixos decrets nuls i de cap valor ni efecte, ara ni en cap temps, com si no hagueren passat mai tals actes (...)

 

Albert Carreras i Xavier Tafunell, Hª económica de la España contemporánea, Crítica, Barcelona, 2004, p. 196.
"La protecció enfront de l'exterior és la mesura que d emanera més insistent i imperativa van reclarmar les organitzacions empresarials a l'Adminsitració. No obstant això, cobert aquest objectiu, als industrials espanyols se'ls va plantejar el problema de com mantenir uns nivells de beneficis acceptables sent tan dèbil i poc dinpamica la demanda interior (a causa de l'endarreriment agrari).
La solució vindira per la via de l'ajuda directa de l'Estat, ja siga mitjaçant exempcions i privilegis fiscals, a través de primes i ajudes, o per mitjà de compres públiques. Un exemple característic d'aquesta tendència és la Llei de Foment d'Indústria de 1907 (que es repetirà, corregida i agumentada, el 1917). Abans de continuar, cal dir que en la resta de països succeïa alguna cosa pareguda.
No obstant això, i tal com succeix amb la protecció aranzelària, el que caracteritza a Espanya és la intensitat iamplituda mb què es recorre a aquestes mesures d'assitència als sectors industrials, sempre que no tinguen un cos directe en els pressupostos públics. I també es distingeix perquè les mesures i plans governamentals no fomenten en absolut estructures de costos més competitives".


“[...] Del nombre dels espanyols que es complauen a veure restituït a V.M. al tron dels seus majors, són els que
firmen aquesta reverent exposició, amb el caràcter de representants d’Espanya. Però com que en absència de
V.M. s’ha mudat el sistema que regia al moment de verificar-se aquella, i ens trobem al capdavant de la Nació en
un Congrés que decreta el contrari del que sentim [...]
El (
d’acord amb les lleis, furs, ús i costums d’Espanya. Tant de bo no haguera matèria molt complida perquè V.M.
repetisca al Regne el Decret que va dictar a Baiona (ordenand
indicada llei de Partida) la necessitat de remeiar allò que s’ha actuat a Cadis, que a aquest fi es procedisca a
celebrar Corts amb la solemnitat i en la forma que es van celebrar les antigues; que entre tant es mantinga il·lesa la
Constitució espanyola observada per tants segles, i les lleis i furs que a la seua virtut es van acordar; que se
suspenguen els efectes de la Constitució i Decrets dictats a Cadis, i que les noves Corts prenguen en consideració
la seua nul·litat, la seua injustícia i els seus inconvenients [...]”.
Manifest anomenat «dels Perses» presentat al rei Ferran VII per seixanta-nou diputats de les Corts (12 d’abril de 1814)

remei) que hem de demanar, traslladant al paper els nostres vots i el de les nostres províncies, ésla convocatòria de Corts), i manifeste (segons la
Document 2
“[...] m’heu fet entendre el vostre anhel que restablira aquella Constitució que entre l’estrèpit de les armes hostils va ser
promulgada a Cadis l’any de 1812, al propi temps que amb sorpresa del món combatíeu per la llibertat de la Pàtria [...] He
jurat aqueixa Constitució per la qual sospiràveu i seré sempre el seu més ferm suport. Ja he pres les mesures oportunes per a
la ràpida convocació de les Corts [...]
Anem francament, i JO el primer, per la senda constitucional, mostrant a Europa un model de saviesa, ordre i
perfecta moderació en una crisi que en altres Nacions ha sigut acompanyada de llàgrimes i desgràcies; fem admirar i
reverenciar el nom Espanyol, alhora que llaurem per a segles la nostra felicitat i la nostra glòria”.

3.2. TRANSFORMACIONS SOCIALS I CULTURALS

JUNY 2004

1-5-1883. Federació de Treballadors dela Regió Espanyola al Congrés Democràtic Federalista de Catalunya:
"La Federació de Treballadors anarquicocol·lectivistes, que és l'agrupació més nombrosa que existeix a Espanya (...), no espera ni vol res de l'Estat i sí de l'organtizació de la classe treballadora, organització distinta i oposada a la de tots els partits polítics; perquè aquests aspiren a la conquesta del govern i els anarquistes desitgem l'abolició de tots els poders autoritaris (...). El nostre Primer Congrés, celebrat al setembre de 1881, va dir: "Al dirigir el Congrés el present Manifest a tots els obrers de la regió espanyola ha posat especial interés a marcar la seua línia de conducta en relació amb els partits polítics. Els delegats al Congrés declaren que els drets individuals són per la seua naturalesa imprescriptibles i il·legislables, que el sufragi universal, el dret d'associació, la llibertat d'imprempta, així com l'autonomia de l'individu, de l'ofici, del municipi, de la comarca i del aregió, no seran veritat mentre no es transforme la propietat individual en col·lectiva, per tal que, entrant les col·lectivitats obreres a prendre possessió en usdefruit de fàbriques, tallers, ferrocarrils, màquines iferramentes, com igualment de les primeres matèries, sòl, subsòl, mines, etc., quede, per aquest sol fet, l'individu emancipat econòmicament i per tant en condicions de pactar amb completa independència i d'exercitar amb tota llibertat tots els drets inherents a la personalitat humana, sempre que l'individu complisca amb l'imprescindible deure de produir". (...) El Congrés Regional de setembre passat, celebrat a Sevilla, acordà preservar la línia de conducta aconsellada al Congrés precedent (...).
Després d'agrair infinitament la seua atenta invitació, els desitgem, Salut, Anarquia, Federació i Col·lectivisme".

Pablo Iglesias, El Socialista, 25-11-1892:
"La Revolució social, o siga l'acte de força que permeta a la classe obrera conscient conquistar els elements necessaris per a verificar la transformació de la propietat de manera que les classes socials queden abolides i cada individu siga amo del producte dels seus esforços, és allò que constitueix el principal desig dels qui anhelen veure regnar la pau i l'harmonia entre tots els éssers humans (...). Però no es treballa per la Revolució social, no s'hi va parlant freqüentment de matança i extermini. No es va a la  Revolució social predicant a l'obrer que mate el patró que l'explota, Ni acosellant als treballadors que s'apodern del que hi haja als aparadors i a les botigues. Ni parlant-los de cremar edificis i destruir altres propietats. Ni fent ús de matèries explosives. Ni recomenant-los el motí. (...) Es va a la Revolució social, (...) donant a conèixer als treballadors les causes de la seua inferioritat social; fent-los notar els efectes dels fenòmens econòmics i el fonament que aquestes tenent; (...) organitzat-los pertot arreu, per tal que puguen lluitar contra els seus patrons quan aquests tracten d'empitjorar la seua situació o s'oposen a les millores que reclamen; organitzant-los igualment per tal que es barallen, en el terreny polític, amb tots els partits que representen la classe patronal; en una paraula, donant-los la consciència i el vigor necessaris, a fi que, arribat el moment oportú, tinguen prou empenta per a vèncer la burgesia i capacitat suficient per a crear el nou ordre social que ha de reemplaçar al règim capitalista (...)".
Manifest del rei Ferran VII (10 de març de 1820)
2.2. L'ESPANYA DE LA RESTAURACIÓ
Fragment de la novel·la de Leopoldo Alas "Clarín (1884-85): La Regenta. Ed. Cátedra, Madrid, 1993, vol I, pp. 379-381."El marqués de Vegallana era en Vetusta el cap del partit més reaccionari entre els dinàstics; però no tenia aficció a la poltíca i servia més d'adornament que d'una altra cosa. Tenia sempre un favorit que era el cap vertader. El favorit actual era (oh escàndol del joc natural de les institucions i del torn pacífic!), ni més ni menys, en Àlvaro Mesia, el cap del partit liberal dinàstic. El reaccionari creia resoldre els seus propis afers i en realitat obeïa a les inspiracions de Mesia. Però aquest no abusava del seu poder secret. Com un jugador d'escas que juga sol i el mateix s'interessa pels blancs que pels negres, en Àlvar cuidava dels negocis conservadors el mateis que els liberals. Eren pans prestats. Si manaben els del Marqués repartia estanquillos, comissions i llicències de caça, i sovint quelcom més suculent, com si foren governs els seus; però quan veniel els liberals, el marqués de Vegallana seguia éssent àrbitre en les eleccions, gràcies a Mesia, i donava estanquillos, treballas i fins i tot prebendes. Així era el torn pacífic en Vetusta, a pesar de les aparences d'encarnissada discòrdia. Els soldats de fila, com s'anomenaven asimateix, s'apaleaven allà en els poblets, i els caps s'ententien, eren ungla i carn. Els més llestos sospitaven quelcom, però no es protestava, es procuarava traure tallada doble, aprofitant el secret (...)
Olmet, I.A. del, La horrenda política. Los idóneos, Madrid, Imprenta de J. Pueyo, 1917, pp. 109-110 y 121."L'encasellat és una patent d'esclavatge que donen els foverns a un poble sense ciutadania. És monsturós que existisca l'encasellat. El poder legislatiu, perquè siga un poder i no una ficció, deuria viure una vida plena, independent i distinta del poder governatiu. Fetes les eleccions sense pressió oficial, sense trampes, sense violències, sense les brutalitats que aquí presenciem, el Parlament seria un Parlament, i no una baixa d'eunucs al servei del visir. Aquest Parlament formaria governs autèntics i populars, com ocorre en tota Europa i en tota Amèrica (del Nord). I aleshores seria Espanya un país constituit, i no una tribu complexa, a la que administren la cràpula, la ignorància, el dolo i la imbecilitat.
El ministre de la Governació és en Europa el mantenedor de l'ordre públic, i no el creador de congressos. És delictiu, sobre ser monsturós, que el ministre de la Covernació gose tan sols parlar d'encasellats. Només un país que ha perdut la sensibilitat pot tolerar que le injurie així. Un governant, membre del poder Executiu, que comet l'audàcia de preparar una elecció de legisladors és tan averrat, en bona i sana moral, com és quí lògic i consuetudinari. (...) Ells (els governadors civils) destituixen o nomenen , ragen o tundeixen, segons les necessitats del candidat ministerial. Ells cometen mil desafurs només per complare el cap qeu els mana des de la Porta del Sol. Ells són els tentacles de l'oligarquia i del dolo, botxins de la ciutadani, saions del bestialisme parlamentari.
I així, entre aquestes i aquestes coes, com ha de pretendre's que ESpanaya no odie la política? Com ha de pretendre's que viva la polítca, que no li torne, horroritzada l'esquena, i que ara no pense seriosament en acabar amb tanta inquitat a bones o a males? En Espanya no es  governa: s'impera".

JUNY 2003
Selecció d'articles de la Constitució Espanyola de 1876Art. 18è. La potesta de fer les lleis resideix en les Crots, amb el rei.
Art. 19è. Les Corts estan compostes pels cossos que legislen, iguals en facultats: el Senat i el Congrés dels Diputats.
Art. 20è. El Senat està compost:
1r. Per senadors per dret propi.
2n. Per senadors vitalicis nomentats per la Corona.
3r. Per senadors elegits per les corporacions de l'Estat i els majors contribuents en la manera que determine la llei.
El nombre de senadors per dret propi i vitalicis no podrà excedir els cent vuitanta. Aquest serà el nombre de senadors electius.
(...)Art. 28è. Els diputats s'elegiran i podran ser reelegits indefinidament pel mètode que determine la llei.
Art. 32è. (...) Correspon al rei convocar-les (les Corts), suspendre'n i tancar-ne les sessions i dissoldre'n simultàniament o separadament la part electica (de les Corts).
(...)
Art. 51è. El rei sanciona i promulga les lleis (...).
Art. 75è. Uns mateixos codis regiran en tota la monarquia (...). En aquests no s'establirà més que un sol fur per a tots els espanyols.

LACOMBA AVELLÁN, Juan Antonio (1970): La crisis española de 1917. Madrid, Ciencia Nueva, p. 15 i 16.Espanya, esquerada, es va trencar; les convulsions econòmiques van consolidar una crisi social latent: burgesia i proletariat van quedar com a móns antagòncis. Les classes conservadores van radicalitzar la seua postura cap a una reacció violenta, amb una consciència política ja formada, els revolucionaris es van llançar obertament a la conquista del poder. La crisi social va desembocar en una crisi política i el país va viure la seua primera gran sotragada revolucionària (...). L'any 1917 va poder ser el de la fi de la monarquia, aquesta es va salvar, encara que només aparentment.
JUNY 2005
Tractat de Pau de París, 10-12-1898"Art. 1. Espanya renuncia a tot dret de sobirania i propietat sobre Cuba (...)
Art. 2. Espanya cedeix als EUA l'illa de Puerto Rico i les altres, que són ara sota la seua sobirania a les Índies Occidentals, i l'illa de Guam a l'arxipèlag de les Marianes o Ladrones.
Art. 3. Espanya cedeix als EUA l'arxipèlag conegut per les Illes Filipines (...). Els EUA pagaran a Espanya la suma de vint milions de dòlars dins dels tres mesos després de l'intercanvi de ratificacions d'aquest Tractat (...)
Art. 9. Els súbdits espanyols (...) podran quedar-se en aqueix territori o anar-se'n, conservant, en un cas i en l'altre, tots els seus drets de propietat (...)"

Intervenció del general Valeriano Weyler. Diari de les Sessions de Corts. Senat. 26-7-1899"Si l'exèrcit ha tingut culpabilitat, ha sigut en tan curt grau, qeu si aqueixa culpabilitat ha existit, realment, no ha sigut dels caps i oficials que allí (a Cuba i Filipines) s'han batut, sinó dels que han dirigit l'expercit allí o ací (...).
Les eleccions de diputats i senadors es fan amb coaccions, com s'han fet aquesta última vegada (es refereix a les eleccions a Corts d'abril 1899, celebrats arran de la formació del govern conservadro de Silvela i Polavieja), i s'han fet sempre des que existeis sufragi universal, realment no es porta ací (a les Corts) la genuïna expressió del país; i en prova d'això, observeu les palpitacions de l'opinió pública, per allò que han exposat les cambres de comerç, les cambres agrícoles i el que els pobles han vingut demanant a veus, és a dir economies."

SETEMBRE 2006
COSTA, Joaquín, Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno en España: urgencia y modo de cambiarla. Madrid, 1901Jo tinc per a mi que això que complaentment hem anomenat i continuem anomenant "partits", no són sinó faccions, bandosistats o parcialitats de caràcter marcadament personal, caricatures de partits formades mecànicament, a semblança d'aquelles altres que es constituïen en l'edat mitjana i en la cort dels reis absoluts, sense més fi que la conquesta del comandament, i en les quals la reforma política i social no entra de fet, encar que aparente una altra cosa, més que com una ccident, o com un adorn, com a insígnia pera distingir-se o com a pretext per a justificar la pluralitat.
Leopoldo Alas "Clarín", La Regenta, 1884-1885El marqués de Vegallana era a Vetusta el cap del partit més reaccionari entre els dinàstics; però no tenia afició a la política i més servia d'adorn que d'una altra cosa. Tenia sempre un favorit que era el cap vertader. El favorit actual era (oh escàndol del joc natural de les institucions i del torn pacífic!) ni més ni menys, el senyor Álvaro Mesía, el cap del partit liberal dinàstic. El reaccionari creia resoldre els seus propis assumptes i en realitat obeïa les inspiracions de Mesía. Però aquest no abusava del seu poder secret. Com un jugador d'escacs que juga sol i igual s'interessa pels blancs que pels negres, el senyor Álvaro es cuidava dels negocis conservadors el mateix que dels liberals. Eren pans prestats.
 JUNY 2008
Manifest de Montecristi (Santo Domingo, 25-2-1895), signat per José Martí i Máximo Gómez"La guerra no és contra l'espanyol que, en la seguretat dels seus fills i en l'acatament a la pàtria que es guanyen, podrà gaudir respectat, i fins i tot estimat, de la llibertat que nom´s enrotllarà els que li isquen, imprevisors, al camí. Nosaltres, els cubans, comencem la guerra, i els cubans i els espanyols l'acabarem (...). No hi ha odi al pit antillà, i el cubà saluda en la mort l'espanyol a qui la crueltat de l'exèrcit forçós va arrancar de sa casa i el seu terreny per a venir a assassinar en pit d'homes la llibertat que ell mateix desitja. Més que saludar-lo en la mort volguera la Revolució acollir-lo en vida, i la República serà una tranquil·la llar per a tots els espanyols laboriosos i honestos, que podran gaudir en ella de la llibertat i dels béns que no haurien de trobar encara per llarg temps en la flaquesa, l'apatia i els vicis polítics dels seu país (...)"
Pablo Iglesias, El Socialista, Madrid, 22-4-1898"Tal com es tan les coses, és molt difícil que la guerra entre els EUA i Espanya no esclate. Els falsos patriotes, els mercaders polítics i els que fan de les desgràcies dels seus conciutadans filó per als seus negocis, asseguren amb el major desvergonyiment que els causants de la guerra són els EUA. No és veritat. La República nord-americana procedeix amb falsia, prepara les seues forces per a satisfer els seus instints cobdiciosos i es mostra provocativa i superba amb el nostre país; però açò, que és el que han fet sempre amb els febles els poderosos, no és fonament suficient per a culpar els yankees de la situació gravíssima en què ens trobem. Els vertaders culpables de tot el que avui ens ocorre són a casa, són del nostre propi país (...).
Si quan l'illa de Cuva es va mostrar ansiosa de lliberatts, els governs de la Metròpoli se les hagueren concedides, no haurien esclatat allí formidables insurrecions. Si en verificar-se, fa tres anys, l'alçament que tan car ens costa, Sagasta o Cánovas hagueren atorgat l'autonomia, la guerra hauria cessat. I si Sagasta, veient que l'autonomia donada per ell era tardana per a aconseguir la pau a Cuba, s'haguera decidit a oferir la independència als insurrectes, s'haurien estalviat a hores d'ara moltes vides i molts milions de pessetes, i es veuria lliure Espanya del tremend tràngol en què avui es troba".


SETEMBRE 2009
Protesta del dirigent republicà de Castelló, Fco. González Chermá, per irregularitats electorals. Actes de l'Ajuntament de Castelló, 10-2-1877
Resultant que el Sr. Governador Civil de la província que s'ha presentat en el matí del 6 de febrer a la porta de diversos Col·legis en què estava verificant l'elecció de meses. Resultant que amb gestos iracunds, descompostos i amenaçadors ha ordenat retirar-se als electors sota el pretext que formaven grups quan, com de costum, regnava el major ordre i algunes rodalies o voltants dels col·legis només hi havia dos homes... Resultant que les llistes electorals estan falsejades alterades i farcides d'intencionades equivocacions. Considerant que fent retirar el Governador els electors els ha impedit l'exercici d'un dret. Considerant que aquests abusos són penables ja que impedeixen i dificulten l'elecció; Protesta dels actes executats pel Governador i de la falsedat i manera d'ahver-se executat els llibres i llistes electorals, reservant-se el dret d'acudir al Govern i als Tribunals de Justícia per a obtenir la deguda reparació i la nul·litat de tal manera preparades.
José Varela Ortega, Los amigos políticos. Partidos, elecciones y caciquismo en la Restauración (1875-1900), Madrid, Marcial Pons y Junta de Castilla y León, pp. 150-151.Les autoritats locals tenien, per llei, una participació teòricament neutral en el procés electoral que el Govern es va encarregar de desvirtuar i utilitzar de foma partidista, com proven les circulars d'algun governador convocant prèviament els electors pera evitar sorpreses o enganys i ensenyar directament la candidatura més simpàtica al Govern. És més, en els pocs llocs on va ser necessari, les autoritats i organitzacions locals de partit van recórrer a coaccions explícites. Recaptadors d'impostos van recórrer districtes embargant els enemics i perdonant deutes als amics. En un poble de la província de Valladolidad, es van enviar soldats per témer -es va dir- possibles desordres, però que, en realitata, van fer de votants a favor del candidat ministerial... A Sevilla, molts dels vots emesos van desaparèixer de les urnes. Al districte de Medina Sidonia (Cadis) l'entrada dels col·legis es va veure obstruïda per la policia municipal. Els electors d'oposició van ser, primer, assetjats al casino per la Guàrdia Civil i, després, detinguts; a algun que va demanar explicacions a l'autoritat, se li va contestar; "Jo sóc el primer alcalde i com a tal puc disposar de vosté com em done la gana!".
2011
Document 1

1. Descriviu el tipus de fonts utilitzades (1 punt).
2. Identifiqueu les idees principals dels textos i situeu-les en el seu context històric i en el nucli temàtic corresponent
(2,5 punts).
3. Expliqueu, en poques paraules, els conceptes «absolutisme» i «liberalisme» (2 punts).
4. Descriviu la crisi de l’Antic Règim, incidint en el Sexenni Absolutista i el Trienni Liberal. Utilitzeu per a això els
textos que s’han de comentar (2,5 punts). Desenvolupeu breument l’absolutisme en el primer terç del segle XIX i
relacioneu-lo amb els esdeveniments de l’Europa del moment així com els de l’Amèrica hispana (2 punts).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada